Va començar a escriure en els albors del Cretàcic i fou un dels puntals del nomenat cinema independent valencià (també va dirigir). Amb el pas del temps va madurar i deixà de ser independent per a ser decididament dependent. Ha bolcat els seus coneixements en la crítica cinematogràfica. Les seues crítiques són de les considerades constructives. Però si alguna cosa no li agrada, no li agrada. I si li sembla un desastre, raona perquè és un desastre (constructivament, això sí). No l’altera ni un virus informàtic que faça perdre el treball de dos mesos. Difícilment serà víctima d’un atac de pànic i quan l’ansietat s’apodera d’un equip, allà està per a aportar temprança i sentit comú. De la seua serenor, aplom i saber fer s’han beneficiat sèries com “Negocis de família” i “Les Moreres” o programes de televisió com “Autoindefinits”. El seu segell ha quedat marcat en unes quantes TV-Movies: “De colores”, “Las palabras de Vero”, “Vida de familia” i “Adrenalina”. El ICAA s’ha rendit a la seua vàlua concedint-li ajudes a diferents projectes. Viatja més que dorm... i encara té temps d’escriure alguna novel·la com “Cita con la eternidad”, que acaba de ser publicada!
Jorge Juan Martínez
Jorge naix a València un 23-F del 1966. Als quatre anys aprèn a llegir, contumaç addicció de la que fins el moment no ha pogut alliberar-se. Anant de mal en pitjor, en l’adolescència contrau, entre d’altres, el vici de la poesia i escriu un llibre que conté alguns dels versos més absurds de la llengua castellana però que, davant el seu esbalaïment, li premien i publiquen al 1989. Decidix no perpetrar més poemes i perpetra una novel·la, “De este lado del silencio” que, de manera insòlita tornen a premiar-li i publicar al 1994. Fruit de la seua ferma resolució de no insistir tampoc en la novel·lística, publicarà d’ara en avant tres col·leccions de relats (“El Francotirador Sentimental”, “Un Maestro del Soborno” y “Mundo Bizarro”) que alguns jurats sense escrúpols li seguixen premiant, inassequibles a l’error.Mentrestant, el xic estudia i transgredix unes quantes lleis, exercix el periodisme, l’hostaleria i la (in)docència, es fa amb un prestigi com a negre editorial, audiovisual i fins i tot conceptual. Gràcies a d’això, aconseguix viatjar de gorra amb una freqüència alarmant. Cap al 1995 agafa el portant i se’n va a Madrid amb l’excusa d’estudiar cinema, l’altre amor de la seua vida, i des d’eixe moment participa amb assiduïtat en l’escriptura de curtmetratges, sèries per a la televisió, llargmetratges i documentals de tot tipus. Al 2002 obté el Premi Goya al Millor Guió Adaptat com a co-guionista de “Salvajes”. En l’actualitat rep més apremis (la llum, l’aigua, la hipoteca) que premis, però seguix guanyant-se la vida mal que bé (a voltes mal i a voltes bé) amb l’escriptura i les seues rodalies, mentre tracta de buscar nous reptes amb els que seguir demostrant la seua exuberància cerebral, ja demostrada en produccions com “A las once en casa”, “El súper”, “Negocis de família” o “Les Moreres”. En la foto se’l pot apreciar concentrat en la composició d’un haiku. “Es patix, però s’aprèn” sembla ser la divisa d’este entusiasta creador.
Ada Hernández
Va nàixer a Veneçuela a penes al 1974. Filla d’emigrants espanyols, tornà a la terra dels seus pares fa ja sis anys amb la intenció d’estudiar tècniques de guió, carregada amb tantes tones de passions, sentiments i emocions que el cabdal del mar que va travessar augmentà amb les llàgrimes incontrolables d’aquells als que els va contar els seus guions durant el vol. Tot i que esta història tan bonica té matisos: en realitat va vindre fugint. Sí, fugint: a Caracas va treballar en l’equip creatiu d’un grapat de documentals i programes de televisió... amb tant èxit!, que va començar a sospitar que podia ser contractada per a guionitzar la gala de Miss Veneçuela (guardó al que aspirava, democràticament, el President del país i a ella li semblava que no donava la imatge; ara que com s’encabotara...). Però tard o d’hora tots tornem al lloc on tenim les nostres arrels, així que ella va creuar l’Atlàntic per a acabar escrivint, a València i a Madrid, el genero per excel·lència de la seua terra: el culebrón (“Negocis de Familia”, “El juramento de Punta Brava”, “Les Moreres”, “El porvenir es largo”). La disciplina és la seua bandera, així que és de les que s’alça i es posa a escriure en pijama, sense perdre temps! El ICAA li ho ha reconegut i li va concedir l’ajuda per a desenvolupar el seu primer guió de llargmetratge: “Maletas de madera”. Actualment ha de traure’s el pijama (quina mandra!) quan es reunix amb el director amb el que està escrivint el seu segon projecte cinematogràfic, “El amor no es lo que era”. El seu romanticisme o la seua estupidesa l’han duta a deixar-se la pell per a escriure i dirigir dos curtmetratges en cinema: “Todo recto” y “3 hijos y 1 vestido”, que com tots els curtmetratges del món tenen alguns premis (no podia ser d’una altra manera). Va arribar a València amb un inacabable llistat de propòsits i ja s’ha adonat de que alguns eren despropòsits. Ara només en té un: que la seua disciplina incloga traure’s el pijama abans de començar a escriure. Pot presumir d’haver deixat la seua empremta en tots els equips amb els que ha treballat, perquè tots els seus companys han acabat tragando grueso. ¡Chévere, cambur!
Joana M. Ortueta
Esta bilbaïna de naixement, caràcter i accent va aparèixer per València farà uns sis anys. Li va costar quatre anys prou improductius de Comunicació Audiovisual assolir que res del que es va ensenyar allà era al que volia dedicar-se: allò seu era l’escriptura des de feia molt temps. Atesa la seua procedència es podia haver dedicat a la pesca. Diuen que eixa amenaça és una de les causes de la desaparició de l’anxova del Cantàbric, que va preferir emigrar abans que enfrontar-se a ella. Son pare, periodista li advertix que guanyar-se la vida donant-li a la tecla és molt dur i s’oferix a pagar-li un Màster de Guió i de pas enviar-la lluny de casa, que ja anava sent hora. A València, grans professionals del mitjà li ensenyen, bàsicament, que voler menjar d’escriure cinema en este país és quasi un acudit. Així que accepta la beca que li oferix la FIA per a quedar-se a estudiar un any més, esta volta guió per a la televisió. Va tindre com tutor a Manel Cubedo, qui la va introduir en el món real: com a guionista de plató primer i escaletista després, en més de 250 capítols de “Negocis de família” y uns altres 100 de “Les Moreres”, que es diu fàcil. Això sí que fou un veritable Màster que li va permetre donar el pas a sèries setmanals: com escaletista de “L’Alqueria Blanca”, per exemple. I tingué la sort de comprovar què bé que viuen els dialoguistes gràcies a “Pilotari”, sèrie per a ETB1 que va escriure en euskera i sense moure’s de València. Per amor, i no precisament a l’art, s’embarca en l’experiment documental de “Las dos orillas”, una pel·lícula documental de 80 minuts que comença a vore’s ara en algunes pantalles de cinema (menys de les que ella vullguera, clar). Està molt orgullosa del resultat. I tractant-se d’una bilbaïna, molt orgullosa vol dir molt orgullosa. Als seus 27 anys està encabotada en passar-se almenys uns altres tants inventant històries i personatges, el format és el que menys li importa. Ganes li’n sobren i l’experiència s’agafa.
Pepe Tienda
Pepe Tienda (no és nom artístic) naix a Sabadell el 1974. Encara que ve al món més arrugat que una pansa, donada la seua condició de huitmesí, son pare el rep amb una gran alegria (és el primer nen després de quatre nenes). L’alegria, malgrat tot, s’esvaïx anys més tard quan expressa el seu desig d’estudiar Història de l’Art (la foto recull l’instant en què la idea comença a rondar-li pel cap). Davant la pal·lidesa del seu progenitor, Pepe Tienda (que per aquella època porta ferros) li ho repetix pensant-se que no ho ha entès. Però s’equivoca: ho ha entès perfectament. No content amb això, estudia també el Doctorat en Art Contemporani, Història del Cinema i Teatre. Mentre son pare dubta entre un assistent social o Guantànamo per alterar la seua conducta, realitza la seua primera incursió en el món de l’espectacle: com a monitor de visites guiades. Aclaparat per la resposta del públic (riures, esbroncades, indiferència en el millor dels casos), decidix deixar d’explicar la Història per a dedicar-se a escriure altres històries. En eixe moment, son pare passa de donar-lo pràcticament per perdut a donar-lo definitivament per perdut. Després d’estudiar el Màster d’Escriptura per a la Televisió i el Cinema, transita com a guionista per tot tipus de programes d’entreteniment, en especial d’humor: “Malalts de tele”, “La cosa nostra”, “Mira, mira”, “Homo zapping” i ara “Boqueria 3-5-7”. La ficció també el crida: co-escriu el llargmetratge “Aquitania” i les TV-movies “De colores”, “Sprint especial” i “Latidos” i participa com a escaletista en la telenovel·la “Negocis de família”. I és que hi ha una cosa en ell que destaca, a banda del seu nas: la seua versatilitat? No. La seua incapacitat per dir que no a res que pose a prova la seua imaginació. A tot això, son pare seguix de prop els seus treballs. I no només no el deshereta, sinó que inclús reconeix públicament (és a dir, a la seua dona) que es distrau amb el que veu. A voltes, fins i tot, s’emociona.
Melchor Mombo
Nascut en una data indeterminada (encara que diuen que 1965 és un any molt important per a ell), este individu és pilot de la Melchor Mombo Company. Les vicissituds vitals que ha patit al llarg de la seua existència l'han portat a pilotar avions de combat durant la II Guerra Mundial (tot i que encara no havia nascut), realitzar difícils missions de transport aeri per a un grapat de causes nobles o rescatar indefenses damisel·les de personatges malvats (sense rebre el premi que anhelava trobar). En els pocs moments d'oci que té entre missió i missió, s'ha dedicat des de la seua llunyana base al sudest asiàtic a realitzar còmics ("El ojo del africano", "La bahía del ahogado", "Rajastán", o la sèrie d´aventures que relaten les seues peripècies al front de la companyia que du el seu propi nom); escriure teatre ("El segrest de S.M.", "Xup-xup", "Projecte AVA"...); curtmetratges ("Rufino", "Aparentemente evidente"...); i guions de llargmetratges ("A Dublín", "Lucas", "El abrazo del cactus", "El lunar de María"...), que normalment han caigut en mans de l´enemic. Però el seu esperit aventurer l'ha empentat a embarcar-se en uns altres projectes de gran envergadura, allò que tradicionalment s'anomenen bogeries, amb resultats dispars i, això sí, enormes maldecaps. Durant cinc anys crea els espectacles, dissenya el vestuari dels moradors i du a terme la direcció artística en la construcció de Terra Natura Benidorm. Un lloc on descobrix que no totes les bèsties estan ben aïllades i que algunes duen corbata. Després d'esta experiència mítica i d´una molt més senzilla missió de rescat al Tayikistán, passa uns quants mesos realitzant la imatge gràfica, l´interiorisme i la tematització de la cadena de restaurants "Livingstone F&B". També assumix el repte de crear el projecte "Cruïlla de cors" per a la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi, esperant, sense sort, que Sant Jordi tinguera pietat d'ell. En este projecte realitza guió, disseny de vestuari i elements d´atrezzo, decorats, imatge gràfica... a més de dos contes infantils ("Yazid, l´amant de la mitja lluna" y "Sigfrid, el pacificador de la creu"), de forma que envia a pastar fang un altre any i mig de la seua atzarosa existència. En alguns moments de la seua vida, buscant convertir-se en un anònim ciutadà al que no acose la fama, utilitza el peculiar, ridícul, improbable i increïble pseudònim de JORDI PEIDRO. Podeu conèixer algunes de les apassionants aventures de Melchor Mombo en www.melchormombocompany.blogspot.com
Tirso Calero
Tirso Calero és alcoià i advocat, però ni viu a Alcoi ni ha xafat un jutjat mai en la seua vida. Com a guionista li ha tocat fer quasi de tot, i se’l pot imputar per culpa, però mai per dolo: “Hay una carta para ti”, amb la Gemio, “Grand Prix” i “Un domingo cualquiera” amb Ramón García, “El diario de Patricia”, “Salsa rosa” i un llarg etcètera. I com que temps li’n sobra, col·labora com a creatiu en campanyes i espots de l’agencia Bassat i Ogilvy. Ha sigut guionista de sèries com “El mundo de Chema” i allò més proper que ha estat a la seua carrera d’advocat fou participar d’un fet quasi delictiu com la sèrie “Ana y los siete” (i no se’n penedix ni una miqueta). Va posar en marxa “L’Alqueria Blanca” per a RTVV, sent coordinador de guions durant la primera temporada i escaletant uns quants capítols de la segona. Fins que el seu cap va dir prou (seguix en tractament, encara que ja va un poc millor). En realitat va decidir emigrar d’aquell entranyable poblet abans de, igual que els va passar als seus avantpassats moriscos, ser víctima d’un inexplicable decret d’expulsió i d’un esperit maligne que es passeja pels seus carrerons. I com amb les històries dels anys seixanta no li va anar mal, va retrocedir un poc més en el temps i es posà a escaletar "Amar en tiempos revueltos".Ha escrit la TV-Movie “Mobbing” (produïda al 2005 per la FORTA i dirigida per Sonia Sánchez). Seguint amb les seues fites judicials, el seu nom apareix com a inculpat del horrible crim que respon al nom de “Miguel & William”, que es va rodar a l’any 2006 i que signa Inés París. En el seu descàrrec, dir que només és l’autor de l’argument original que se sembla poc o gens al que malauradament ha vist poca gent (gràcies a Déu...) en les pantalles. Però la reincidència es compta entre les seues virtuts / defectes i vol insistir: ara té uns quants llargmetratges escrits en pre-producció (“Light my fire”, dirigit per María Ripoll, amb Paz Vega; “30 años no es nada”, dirigit per Fernando Guillén Cuervo, amb Sancho Gracia; i “Blockbuster”, dirigit per Santiago Pumarola). I el més difícil encara: prepara sense traïdoria el bot (sense xarxa) a la direcció amb la pel·lícula de baix pressupost “Caníbales”, produïda per El Paso i co-dirigida per Rodrigo Sancho. Culpable o innocent?
